LAMBARD, Ramon

Arquitectura

[Raimundus Lambardus, Ramon de Nargó]

Ramon Lambard, o més pròpiament Ramon de Nargó el lambard, és l’últim arquitecte de la catedral de Santa Maria d’Urgell. És conegut gràcies a la conservació del contracte que signà l’any 1175 per a la conclusió del gran edifici, on es constata la seva doble funció com a mestre d’obres i alhora com a obrer catedralici, responsable de la opera o institució encarregada de gestionar financerament la construcció. Els termes del contracte permeten assegurar també que l’apel·latiu lambard hi és utilitzat com a sinònim de constructor, i no és, per tant, una al·lusió a la procedència forània del personatge. És concloent en aquest sentit un document original de 1187, en el qual Ramon actua com a testimoni d’una donació i signa com a Raimundi de Nargo lambard, inserint un cognom d’origen geogràfic entre l’antropònim i la qualificació professional. La fórmula confirma la procedència local del mestre, l’ascendència personal o familiar del qual ha de trobar-se a la vila de Nargó (avui Coll de Nargó), emplaçada pocs quilòmetres al sud de la Seu d’Urgell. La presència al capítol catedralici d’un canonge anomenat Pere de Nargó, possible familiar seu, podria explicar les excepcionals característiques de la contractació, segurament influïda, a més, per la urgència requerida en l’acabament de la catedral, que complia importants funcions defensives en el secular enfrontament entre la seu episcopal i la noblesa feudal del seu entorn.

Malgrat la constatació de l’ús del terme lambard com qualificatiu d’ofici arquitectònic en altres fonts, sobretot del segle XIII (GUDIOL 1905), ja Puig i Cadafalch va proposar de considerar Ramon un mestre estranger, arribat del nord d’Itàlia, per justificar l’aspecte italianitzant de la catedral de la Seu (PUIG I CADAFALCH 1918). La hipòtesi no ha deixat de tenir valedors fins a l’actualitat (CASTELNUOVO 2007; LOMARTIRE 2010), si bé els elements italians de l’edifici són anteriors a la responsabilitat de Ramon en les obres. L’interès pel personatge ha crescut en els darrers temps: el seu origen local sembla ben establert (ADELL et alt 2000), així com el context familiar i social que expliquen els termes del seu contracte (DURAN-PORTA 2005-2006). La funció precisa del mot lambard és encara objecte de polèmica (BESERAN 2010), i alhora es discuteix la seva derivació del gentilici dels mítics “mestres llombards” del segle XI, la mateixa existència dels quals és avui objecte de controvèrsia (DURAN-PORTA 2009).

• Catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell (part superior dels murs i voltes)