CASESNOVES, MESTRE DE

Les úniques pintures que poden atribuir-se amb certesa al mestre de Casesnoves són les d’aquesta església, malgrat que Mesuret (1967) també va atribuir a aquest mestre les pintures de Marcèvol. El coneixement del conjunt de Casesnoves es veu obstaculitzat per les vicissituds que les pintures van patir després del seu descobriment l’any 1954. Actualment, una gran part dels fragments es conserven a la sagristia de l’Hospici d’Ille-sur-Tet, mentre que la resta es troba a la Fundació Abegg Riggisberg, prop de Berna. Atès que el restaurador les va retocar toscament, la interpretació de l’estil de les pintures no és totalment fiable. Tots els autors han subratllat el seu caràcter lineal, és a dir, la falta de volum, i la pobresa de la paleta, fet que ha portat a pensar que s’inspiren en la il·luminació de manuscrits. D’altra banda, també s’ha considerat que aquest arcaisme és resultat d’una execució precoç, de la segona meitat del segle XI (Wettestein 1978), de finals d’aquest segle (Durliat 1954) o dels voltants de 1100 (Durliat 1961); malgrat tot, altres autors avancen la data fins a la primera meitat del segle XII (Poisson 1992), entre 1130-1140 (Castiñeiras, Leturque, Rollier-Hanselman, Mazuir 2015), o entre 1125 i 1175 (Piano 2011).

En efecte, s’observa que les pintures són menys arcaiques del que s’havia pensat inicialment. Alguns fragments mostren un model relativament hàbil, com el cos del lleó de sant Marc, que presenta ressalts vermells i blancs que segueixen les línies de l’anatomia i li confereixen un cert volum. Tot i que les nombroses parts destacades i contorns en negre endureixen significativament el modelat introduït per altres colors, aquest efecte, tanmateix, podria haver estat accentuat pel restaurador, ja que a la part dreta de l’escena hom pot veure com aquest va restituir els contorns dels dos darrers Mags i com van ser intensificats els corresponents al primer.

A vegades, el color té una funció decorativa, com pot veure’s al lleó de Marc, on gris i groc s’alternen en la decoració de les potes o a l’àguila de Joan, on les plomes presenten igualment tres colors que s’alternen. En realitat, sembla que el mestre de Casesnoves presenta una major dificultat en les figures humanes: les orelles –excessivament gruixudes que subratllen els ulls de Crist a la màndorla- donen la impressió de que aquest porta una màscara, mentre que el disseny de les mans és particularment feixuc. En canvi, la màniga dreta de Crist es desplega en una llarga corba que remet al Crist de Sant Climent de Taüll. D’aquesta manera, cal suposar que la linealitat de l’estil no reflexa l’antiguitat de les pintures, però si la rudesa del mestre, que malgrat el coneixement dels models contemporanis, presenta una major habilitat en la representació del món animal que en la de figures humanes. 

            Text: Marcello Angheben

• Absis de Saint-Sauveur de Casenoves.