Mosaic (opus tessellatum).

ARNAU / ARNALDUS/ ARNADUS

Durant la primera meitat del segle XII, probablement durant l’abadiat de Pere Ramon (1134 – 1153), el Monestir de Ripoll va enriquir la seva abadia amb noves obres que n’augmentarien el seu prestigi. Entre elles hi trobem la portalada (de cap a 1140), el baldaquí, el mosaic i el claustre (aquest últim cap a la segona meitat del segle XII, començant per l’ala nord).

Del mosaic del segle XII, situat al presbiteri, se n’ha parlat poc. Actualment, només se’n conserven dos fragments originals (un al Museu Etnogràfic de Ripoll i l’altre a la Col·lecció privada Rogent de Collbató). El que hi trobem col·locat avui és fruït de la restauració d’Elies Rogent al segle XIX. Per poder conèixer la seva totalitat hem de recórrer a un dibuix de Josep Mª Pellicer i Pagès de l’any 1888.

El més singular del mosaic, se’ns dubte, és la firma d’un personatge anomenat Arnaldus que, tot i que el fragment de mosaic que contenia la signatura no ha perviscut, la podem observar en el dibuix de Josep Mª Pellicer i Pagès. És un testimoni excepcional ja que no s’ha trobat cap més firma d’època romànica en un mosaic.

Arnaldus deixà constància del seu nom a la sanefa esquerra de la composició del mosaic, on s’hi podia llegir “AR NA L”. Cal pensar, doncs, que ell seria l’artífex d’aquesta obra. És quelcom excepcional trobar la signatura d’artistes en època romànica i la d’Arnaldus se suma a d’altres de gran importància, com per exemple: Magister Alexander al frontal de Sant Genís de Fontanes, Elisava a l’Estàndard d’Ot, Arnau Cadell al claustre de Sant Cugat del Vallès o Ramon de Bianya a la tapa del sarcòfag de Ferran de Soler, entre d’altres.

El dibuix i la descripció general del mosaic van ser publicats per l’historiador ripollès Josep Maria Pellicer i Pagès l’any 1888, interpretant el que hi mancava. Segons la seva lectura, el paviment dibuixava un rectangle ocupant l’espai del presbiteri, amb unes dimensions d’11 metres de llarg per 9 metres d’ample. Estava format per dos registres, el superior amb 24 medallons i l’inferior amb sis dofins col·locats simètricament de dos en dos, formant línies corbes que delimiten la lletra “M”, monograma de Maria, perquè els fidels recordessin la Mare de Déu, a qui era dedicat el monestir. Un dels dofins tenia tres ratlles vermelles en forma de ventall que li sortien del cap. A l’angle inferior esquerre de la sanefa exterior es trobava la signatura d’Arnaldus, AR NA L, disposada de manera que cada dues lletres eren situades dins un quadrat, restant un espai per a completar el nom sencer d’ARNALDUS. Les lletres eren grosses i eren fetes amb petites tessel·les, cada una dins un cercle, aplicades amb la tècnica d’opus tessellatum. 

El rectangle superior del mosaic era omplert amb els vint-i-quatre medallons, disposats en tres rengles de vuit cercles cadascun i units entre ells per mitjà de cercles més petits. Dins els cercles grossos hi havia una sèrie de representacions d’animals: felins, anyells, basiliscs, serps, galls, paons i cetus. Cal pensar que la iconografia marina del mosaic probablement s'inspirà en les representacions del manuscrit ripollès Ms. Vat. Reg. Lat. 123, del segle XI, tal i com es pot veure en dos dels medallons del mosaic amb la representació de Cetus (Ibarburu, 1984), així com en els dofins afrontats que recorden tant a la constel·lació del Dofí del f.198v del manuscrit ripollès, com al “CETE GRANDIA” del tapís brodat de la Creació del Museu de la Catedral de Girona (Castiñeiras 1995, 2011), aquest últim acostant-se més a la cronologia del mosaic. No oblidem, a més, que la tradició local interpreta els dofins com a una metàfora de la ubicació del monestir entre els dos rius que creuen la vila de Ripoll (el Ter i el Freser). Per acabar la composició, en cada espai buit, format per la unió de quatre cercles, hi ha una creu que té les branques acabades en flors de lis (Pellicer, 1888). 

Els materials amb el que va ser realitzat eren originaris de la regió ripollesa i els colors més utilitzats en la composició varen ser el blanc, el negre, el vermell i el groc ataronjat.

Erròniament, la historiografia havia identificat l’Arnaldus del mosaic del segle XII amb un altre monjo del Monestir de Ripoll del segle XI, que va viure durant l’abadiat de l’abat-bisbe Oliba, i que també s’anomenava Arnaldus. L’atribució venia justificada per la influència iconogràfica del manuscrit ripollès Ms. Vat. Reg. Lat. 123 – del segle XI – al  mosaic, i per la firma d’Arnaldus com a magister scholarum a la prosopopeia del manuscrit Ms. 42 de la Corona d’Aragó, també del segle XI (Pellicer 1888; Pijoan 1914; Puig i Cadafalch 1920, 1925). El mateix havia succeït amb la portalada que, tot i ser del segle XII, sabem que el seu repertori figuratiu està inspirat en manuscrits del segle XI.

Els nous estudis que aborden la qüestió (Barral 1973, 1979; Castiñeiras 1995, 2011, 2013) pensen que el mosaic s’hauria de datar cap a la primera meitat del segle XII, moment qualificat per Eduard Junyent com a segona època de grandesa del monestir. Segons Barral, la col·locació d’un mosaic i baldaquí nous haguessin pogut enriquir el presbiteri de l’abadia ripollesa; Castiñeiras, afegeix que el Prior Guillelmus seria probablement el supervisor de les noves obres del monestir de Ripoll durant l’abadiat de Pere Ramon (1134 – 53), i acosta la cronologia del mosaic cap a l’any 1140, coincidint amb la creació de la portalada i el baldaquí (Castiñeiras 2013). 

El descobriment del mosaic i la seva destrucció van agafats de la mà. La primera notícia del mosaic ens la donà Jaume Villanueva, que va visitar el monestir l’any 1800, però no en descriu l’estat de conservació. Els esdeveniments més importants que van contribuir a la destrucció del mosaic varen ser: el terratrèmol que el 1428 enfonsà la volta de canó de la basílica; les successives reconstruccions, sobretot la del període 1826-1830 i l’incendi del 1835 i l’enfonsament de la volta gòtica el 1860. La reconstrucció d’Elies Rogent (1885 – 1893), juntament amb l’abandó total que l’havia precedida, van acabar de destruir el que quedava del mosaic (Llagostera, Peig, Pladevall 2015). 

La destrucció definitiva del mosaic es va produir durant la intervenció d'Elies Rogent, en el marc de l’excavació sota el presbiteri per localitzar la cripta (actual necròpolis) de la basílica, juntament amb l’extracció d’un sarcòfag trobat l’any 1882 sota el mosaic. Les excavacions al presbiteri i al creuer de la basílica durant els anys 1969 al 1976 van portar a l’aixecament del mosaic modern. Aquest fet va permetre comprovar que el mosaic romànic havia desaparegut completament.

Mosaic del presbiteri de Santa Maria de Ripoll (actualment desaparegut). Només se’n conserven dos petits fragments originals (un al Museu Etnogràfic de Ripoll i l’altre a la Col·lecció privada Rogent de Collbató).