ALEXANDER, Magister

Pintura al tremp sobre fusta entelada o pergamí, guix, pastiglia, plaques metàl·liques i colradura

Es tracta del primer pintor sobre taula amb firma actua a Catalunya. Aquesta es trobava al perdut frontal de Sant Genís de Fontanes (Rosselló) –“MAGISTER ALEXANDER: ISTA OPERA FECIT”–, a una sanefa que dividia el panell en dos registres, a ambos costats de la màndorla central. L’aspecte de les peces esmentades es coneix gràcies a un dibuix de la obra de De Bonnefoy, Epigraphie Roussilllonnaise (1868). L’anàlisi del dibuix així com la comparació amb altres obres similars, com el perdut baldaquí de San Martí de Canigó (Conflent) (ca. 1195) –que també coneixem només a través de la miniatura de la fundació de la confraria del Canigó de 1195– o els antipendia conservats de Santa Maria d’Orellà (Conflent) i Sant Andreu de Baltarga (Cerdanya) (MNAC 15804), han permès deduir una personalitat forana per aquest pintor que va treballar conjuntament al seu taller amb pintors locals. Normalment els panells s’organitzen en tres carrers: el central, amb una Majestas Domini, amb Crist, a la màndorla, entronitzat sobre una banc amb coixí, i envoltat pel Tetramorf; mentre que les laterals, a excepció de l’exemple del Canigó- es divideixen en dos registres, amb diversos personatges.

Des del punt de vista tècnic, aquests antipendia es caracteritzen per un ús del relleu en pastiglia en nimbe, sanefes i inclús fons combinats amb plaques metàl·liques colrades. El rostre del Crist central, de cànon allargat, acostumar a estar finament dibuixat i les seves vestimentes presenten un modelat tou i rodó de les plegats. Tot plegat es combina amb un ús massiu de llums a les vestidures i carnacions. 

Encara que la seva firma es localitzi només en el frontal perdut de Fontanes, es pensar que sota el nom Magister Alexander s’amaga un pintor forà, actiu al nord de Catalunya a l’entorn del monestir de Sant Martí de Canigó. Allí hauria realitzat cap a 1195 el baldaquí que apareix representat al seu cartulari (École des Beaux-Arts, Collection Jeuan Masson f. 38) així com el frontal de Santa Maria d’Orellà (Conflent), església a la que l’objecte va arribar posteriorment, l’any 1784, provinent precisament de l’esmentat monestir. Molt probablement des dels seus inicis al Canigó Magister Alexander hauria format el seu propi taller, amb la col·laboració d’artistes locals, desenvolupant la seva activitat entre la darrera dècada del segle XII i la primera del XIII. Es tractaria d’un coneixedor directe de l’art comneno bizantí, que probablement procedia del Mediterrani Oriental, en concret, de Xipre, i que progressivament anirà adaptant, a través dels seus col·laboradors de taller, la seves fórmules als usos llatins occidentals. Si els rostres allargats i translúcids de la seves figures, la seva variada tipologia facial i la figuració dels Evangelistes escrivint en rotlles (Orellà) són genuïnament bizantins, l’ús de la pastiglia en fons i orles, l’ús de plaques metàl·liques i l’àmplia gamma matisada dels colors a la vestimenta denoten una familiaritat amb l’art dels Croats. Per aquest motiu, caldria considerar Orellà una de les seves primeres obres mentre que Baltarga, més adaptada als usos llatins, seria una producció més avançada, realitzada després de 1196, any en què les tropes del vescomte de Castellbò i el comte de Foix van saquejar l’església de Sant Andreu.

A partir de l’anàlisi dels frontals d’Orellà i Bartarga la historiografia havia sempre coincidit en assenyalar ambdues obres com exemple de l’activitat d’un pintor grec (o un imitador de la pintura d’icones) actiu a Catalunya entre finals del segle  XII I inicis del XIII (FOLCH I TORRES; COOK-GUDIOL). No obstant, va ser gràcies  a la publicació del dibuix de De Bonnefoy, per part de M. Durliat l’any 1951, que se li ha pogut concedir el protagonisme d’aquesta renovació bizantinitzant a la pintura sobre taula catalana al Magister Alexander com artista procedent del Mediterrani Oriental,  atribuïnt a ell i al seu  “grup bizantinitzant” un ampli número d’ obres: Fontanes, Canigó, Col·lecció Suntag, Baltarga, Orellà, Abegg Stiftung, La Llagona. Molt encertadament Y. Carbonell-Lamothe  (1975, 1992) va contribuir a perfilar l’origen del pintar d’Orellà com a procedent del Xipre de la dinastia Lusignan (post. 1192), a través de la princesa bizantina Eudoxia, casada des de 1174 amb Guillem VIII de Montpellier. Aquest pintor no seria una altre que Magister Alexander, bon coneixedor de les fórmules de la pintura bizantina a Xipre, tal i como mostra la seva comparació amb els dibuixos de l’Oxford, Magdalen College, ms. gr. 3 (Xipre, ca. 1190), o la seva evocació del rostre del Santo Keramion a Baltarga i Orellà (CASTIÑEIRAS 2008, 2010, 2012).

• Frontal desaparegut de S. Genís de Fontanes (Roselló)
• Baldaquí perdut de S. Martí de Canigó
• Frontal de Santa Maria d’Orellà (Conflent)
• Frontal de S. Andreu de Baltarga (Cerdanya) (MNAC 15804)