BIANYA, Ramon de

Escultura

[Raimundus de Bianya]

Escultor actiu al territori de l’antic comtat del Rosselló durant el primer quart del segle XIII, que coneixem gràcies a les inscripcions autògrafes conservades en dues làpides sepulcrals encastades al claustre d’Elna: la jacent del bisbe Ramon de Vilallonga (1211-1216), i la tapa del sarcòfag de Ferran de Soler (†1203) procedent del desaparegut priorat cistercenc de Santa Maria de l’Eula a Le Soler (Rosselló). Aquesta última conté una inscripció autògrafa de lectura molt discutida i que alguns autors interpreten com R[aimundu]DE BIA/ JA ME/ FE/ E I/ MAZ/ E SE/ RE, és a dir “Ramon de Via m’ha fet i ara seré estàtua” (PUIGFERRAT, 1993, p. 401-402).

A més dels dos sepulcres, firmats i actualment encastats al claustre de la catedral de Santa Eulàlia i Santa Júlia d’Elna, s’atribueixen a Ramon de Bianya una sèrie d’obres situades dins el marc geogràfic rossellonès, com la jacent del cavaller Guillem Gaucelm de Tellet (†1211), conservada a l’atri del monestir de Santa Maria d’Arles (Vallespir). Marcel Durliat (DURLIAT 1973), fou el primer en ampliar notablement el catàleg de l’escultor incloent en la seva producció, a més del citat sepulcre de Guillem Gaucelm, un gruix considerable d’obres: un baix relleu del claustre d’Elna, encastat a la paret de la galeria meridional, amb la Visita de les Santes Dones al Sepulcre; la portada de l’església de Sant Joan el Vell de Perpinyà; un baix relleu situat sobre la porta de l’església de Saint-Jacques de Canet-en-Roussillon, procedent de Sant Martí del Castell, amb una escena de l’elevació de l’ànima d’un difunt, i dues làpides funeràries encastades a la façana occidental de l’església de l’abadia de Saint-Genis-des-Fontaines. Així mateix, l’historiador francès proposà també la participació de Bianya en la realització d’alguns dels capitells de la galeria occidental del claustre d’Elna, concretament en un capitell representant la Creació d’Adam i Eva, i en un pilar que acull la representació del rei Herodes.  

Durant els últims anys el catàleg proposat per Durliat s’ha vist ampliat amb una sèrie d’obres situades en territori català, concretament a Lleida i Urgell. Així, s’han inclòs a l’òrbita de Bianya el conjunt de capitells de la capçalera de la Seu Vella de Lleida, atribuïts al segon taller; les figures de sant Pere i sant Pau de la façana de l’església de

Sant Pau d’Anglesola i un capitell procedent de l’església de Santa Maria de Tàrrega conservat al Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega (c.1200).

Posteriorment, s’associà també amb l’escultor rossellonès el timpà de la portalada de Santa Maria de Vallbona de les Monges (ESPAÑOL 1997: 578-581). La mateixa autora atribuí al mestre el sarcòfag d’Arnau de Vilanova, que repeteix la iconografia de la elevatio animae del difunt que apareix en altres obres funeràries de Bianya. L’última atribució és un capitell procedent de Sant Pere de Rodes, que segons alguns autors cal situar en l’òrbita de l’escultor rossellonès (BARRACHINA, 2007).

El cert és que les obres atribuïdes a Ramon de Bianya situades a l’òrbita rossellonesa presenten notables punts de contacte –Elna, Sant Joan el Vell, Canet-en-Roussillon–, suggereixen la presència d’un mateix escultor, o potser d’un taller, que desenvolupà la seva activitat a la diòcesi d’Elna durant el primer quart del segle xiii. El general, totes les escultures es caracteritzen per un rotund classicisme, patent al volum, l’actitud i sobretot el treball minuciós de les robes, imitant la tècnica dels draps molls, amb petits plecs formats per línies obliqües convergents cap al centre de la figura. Entre el rotund classicisme i un manierisme cal·ligràfic de les seves escultures han conduït a relacionar la seva obra amb l’àmbit italià, concretament amb alguna de les produccions del mestre Guglielmo a Pisa i Benedetto Antelami a Parma.

Molt més dubtosa és la pressuposada participació de l’escultor als territoris de Lleida i Urgell. Les escultures de Lleida i d’altres punts de la Catalunya meridional que li han estat atribuïdes, presenten un cert aire de familiaritat, però també ostensibles diferències entre elles, especialment pel que refereix a la qualitat tècnica dels plecs de les vestidures, que són molt més esquemàtics i lineals, com veiem a Anglesola i Vallbona. En aquest sentit, les relacions històricament establertes entre l’escultura rossellonesa i les produccions lleidatanes (GUDIOL I GAYA 1948: 95) –capitells de la Seu Vella, relleus d’Anglesola, capitell de Tàrrega i timpà de Vallbona de les Monges– haurien, d’atribuir-se, molt probablement, a un gust i unes fonts comuns procedents del món clàssic i no a una presència directa de l’escultor rossellonès. Això justificaria les concomitàncies entre l’escultura de Lleida i la del Rosselló, però també amb les que trobem en escenaris tan llunyans del marc mediterrani com Provença o Pisa, on se segueixen les convencions a l’antiga proposades per algunes obres clàssiques.        

Ramon de Bianya fou un escultor d’imatges de gust clàssic i de gran format, l’activitat del qual se centrà especialment en la materialització d’encàrrecs funeraris pel bisbat d’Elna. Les seves obres funeràries, que demostren l’especialització de la pràctica escultòrica (MALLET, 2011), presenten tota una sèrie de constants que denoten la predilecció de Bianya per aquest gènere: figures dempeus vestides amb túnica llarga, mans creuades sobre el pit, representació de la dextera domini sobre el cap, àngels turiferaris als laterals superiors.

Pel que fa a la procedència, la historiografia ha acceptat de forma unànime la vila de Bianya com a lloc originari de Ramon. Coneixem altres casos, com el de l’abat de Sant Quirze de Colera, Ramon de Bianya (1270-1296), del qual es conservava fins recentment una inscripció al claustre (obiit/frater R de Biania).

Sens dubte, un dels aspectes més rellevants de l’obra de Ramon de Bianya és l’epígraf conservat al jacent de Ferran de Soler. Es tracta d’una signatura molt controvertida sobre la qual existeixen diverses opinions.

Alart considera que es tracta d’una inscripció en català i llatí que s’ha de traduir com R[aimundus] D [e] BIAIA ME FEEI MAZESTRE (ALART 1872), mentre que per Brutails és una inscripció totalment en català: R[amon] DE BIAIA ME FE E IMMAZE SERE. En aquest cas, IMMAZE SERE  seria una locució catalana que s’hauria de traduir com “bella cosa” (BRUTAILS, 1887).

Probablement Bianya utilitzà premeditadament la llengua vulgar, és a dir, el català, per fer parlar l’escultura de Ferran de Soler (Ramon de Bianya m’ha fet i seré una bella imatge), i el llatí per a la commemoració oficial escrita (sepulcre del bisbe Ramon de Vilallonga).

No es tracta d’un recurs fortuït, sinó que darrera la inscripció hi ha un clar desig d’humanitzar l’estàtua per part de l’escultor (l’escultura parla: Ramon de Bianya m’ha fet i seré una imatge). Aquesta voluntat remet a la figura llegendària de l’escultor grec Pigmalió, un dels protagonistes de les Metamorfosis d’Ovidi, que aconseguí, gràcies a la intervenció d’Afrodita, donar vida a l’escultura que li havia robat el cor: la famosa Galatea.   

Autògrafes: 

• Estàtua jacent de Ferran del Soler (†1203).Procedent del desaparegut priorat cistercenc de Santa Maria de l’Eula a Le Soler (Rosselló). Actualment la tapa del sarcòfag es conserva encastada a la galeria oriental del claustre d’Elna. 

• Estàtua jacent del bisbe Ramon de Vilallonga (1211-1216), galeria occidental del claustre d’Elna. 

Atribuïdes: 

• Jacent de Guillem Gaucelm de Tellet. Es troba situada a l’antic atri del monestir de Santa Maria d’Arles (Vallespir) (atribuïda per Marcel Durliat).
• Portada de l’antic monestir de Sant Joan el Vell de Perpinyà (c.1219) (atribuïda per Marcel Durliat).
• Baix relleu del claustre d’Elna, encastat a la paret de la galeria meridional, amb la representació de la Visita de les Santes Dones al sepulcre (atribuïda per Marcel Durliat).
• Baix relleu sobre la porta de l’església de Saint-Jacques de Canet-en-Roussillon, que representa l’ànima d’un difunt que ascendeix al cel, portada per dos àngels. Procedent de l’antiga església de Sant Martí del Castell de Canet, avui en ruïnes (atribuïda per Marcel Durliat).
• Làpides funeràries encastades a la façana occidental de l’església de l’abadia de Saint-Genis-des-Fontaines (atribuïda per Marcel Durliat).
• Capitells de l’absis principal de la Seu Vella de Lleida, atribuïts al segon taller (c.1220-1225) (atribució de Gudiol Ricart i Gaya Nuño).
• Timpà de la portada de l’església del monestir de Vallbona de les Monges (c. 1225) (atribuïda per Francesca Español)
• Figures de sant Pere i sant Pau de la façana de l’església de Sant Pau d’Anglesola.
• Capitell procedent de l’església de Santa Maria de Tàrrega conservat al Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega (c.1200). Atribuït a un escultor afí al llenguatge de l’estilo 1200, molt proper al de l’escultor Ramon de Bianya.
• Sarcòfag d’Arnau de Vilanova procedent de Sant Sebastià dels Gorgs i conservat al Museu Diocesà de Barcelona (atribuït per Francesca Español).