MESTRE PERO

Escultura en pedra (pedra calcària i marbre), exempta i baix i alt relleu

[Meestre pero – mestre dass hijmageenss]

Mestre Pero (nom de tradició catalano-aragonesa) és l’escultor que, com a mestre d’imatges, apareix mencionat en dos documents portuguesos del segle XIV. És, a més, de entre els pocs artistes medievals documentats a Portugal, l'exemple més paradigmàtic de la introducció de nous elements en el panorama escultòric portuguès, així com el més estudiat dels casos en els quals sembla haver hagut circulació o migració de l'agent artístic. Probablement hauria vingut de l’antiga Corona d’Aragó i per les seves característiques estilístiques s’associa, des dels seus inicis, amb el taller que va esculpir el túmul conjugal de Jaume II d’Aragó i Blanca d’Anjou (GONÇALVES, 1923 i tots el autors que el segueixen). A partir d’allò que s’infereix a través d’un dels documents, es va establir  a Coimbra, presumiblement al servei de la reina Isabel d’Aragó (la Reina Santa), molt a prop d’una de les canteres de pedra calcària tova de Coimbra (a Ançã, Outil o Portunhos). Malgrat les múltiples atribucions que la historiografia portuguesa ha anat fent respecte aquest escultor, en realitat, el seu nom només consta en dos documents: el primer, un contracte per a la realització del sepulcre de l’arquebisbe de Braga, D. Gonçalo Pereira, datat del 1334, i on se’l nomena com mestre Pero, veí de Coimbra, juntament amb un altre escultor, –Telo Garcia-, veít de Lisboa-, i el segon, datat del 1337, és un rebut de pagament per a un sepulcre que realitzà ell sol per a la princesa d’origen bizantí i dama de la Reina Santa: D. Vataça de Lascaris (Seu Vella de Coimbra). La majoria dels autors accepta de manera unànime, que el mestre Pero, individualment, o bé, o com a part integrant d’un taller i amb altres escultors, havia realitzat per a la Reina Santa (que seria, així, la seva principal client), la tomba de la pròpia sobirana (ca. 1326-1330), la tomba de la seva neta, la infanta D. Elisabeth (ca. 1326), ambdues sepultades en el convent de Santa Clara la Vella de Coimbra, així com algunes imatges de l’altar, en particular, imatges de la Verge amb el Nen i algunes de les seves molt característiques Verges de la O. Se li atribueixen també una font per al claustre i possiblement altres ornaments del Convent de Santa Clara de Coimbra (MACEDO i BERNARDO: 2005). L’art del mestre Pero, tant en el que es refereix a l’escultura funerària, com a l’escultura exempta, constituí un factor de “ruptura positiva” en l’art autòcton, un moment de transició i d’adaptació de l’escultura portuguesa als models forans, amb una estètica fortament influenciada per l’art francès -en especial, en els vestits una mica sinuosos o inclús en S, i en el tipus de rostres i gestos de les figures femenines-, i inclús en els nous temes iconogràfics.

L’eventual relació del mestre Pero amb el taller que realitzà els sepulcres reial de Jaume II i Blanca d’Anjou a Santes Creus és encara un tema a debat (FERNANDES: 2000 i 2005). Actualment se sap que el túmul reial català és de la mà d’un escultor identificat a la documentació com Pere de Bonneuil, per la qual cosa resulta important delimitar quina relació podria haver tingut dit mestre Pero (Mestre Pere), que es va establir a Coimbra, amb Pere de Bonneuil. Escultors diferents que compartien el mateix nom i van participar en una mateixa empresa, essent un deixeble de l’altre? O bé, Pere de Bonneuil, en traspassar la frontera portuguesa, passà a designar-se senzillament Pero, s'identificà com a “mestre das imagens” (mestre d’imatges) i dirigí un prolífic taller?

En els darrers anys, a través d’una metodologia basada en una estreta comparació entre les obres catalanes del monestir de Santes Creus (tombes i claustre) i les obres atribuïdes a la mà del mestre Pero a Portugal a partir del segon quart del segle XIV, és possible demostrar la evident derivació de l’art d’aquest escultor de les realitzacions del “taller reial” de Santes Creus i, en conseqüència, establir amb claredat l’existència de transferències artístiques (FERNANDES: 2005).

De la mateixa manera, a través d’un anàlisi més profund d’una pista proporcionada per Agustí Duran i Joan Ainaud (DURAN I SANPERE i AINAUD DE LASARTE: 1956) i represa per Francesca Español (ESPAÑOL: 2002), relativa a una escultura de la Verge atribuïda al mestre Pere de Bonneuil, i realitzada per a l’església del Convent de la Serra del Montblanc (Catalunya), ha estat possible establir un important conjunt de comparacions amb imatges existents a Portugal de la Verge amb el Nen atribuïdes al mestre Pero. El tema iconogràfic de la Nostra Senyora Mare de la Serra del Montblanc és el Nen Jesús coronant a la Verge; un tema amb antecedents a França, i que el mestre Pero també representà, per primera vegada, a Portugal, en imatges com la Verge del sepulcre de D. Gonçalo Pereira (documentada), o la Verge de la catedral d’Evora (atribuïda), i inclús la Verge de la Capella dels Ferrers (atribuïda), aquestes darreres amb dimensions superiors a un metre d’alçada i amb una indumentària molt similar al de la Serra del Montblanc. Amb totes aquestes comparacions, ha estat possible ampliar la informació i perfeccionar el quadre comparatiu que permet establir l’existència de transferències artístiques (estilístiques i iconogràfiques) a partir d’aquest eix geogràfic internacional França-Catalunya-Portugal, en l’obra del mestre Pero. Convé recordar que les obres de Pere de Bonneuil a Catalunya també van suposar la introducció en aquest territori de models estilístics i iconogràfics heretats del gust dels tallers de París (principalment els vestits de les imatges femenines), com bé es constata en els models tipològics que van servir per a la realització d’estàtues de la Verge amb el Nen o l’estàtua jacent de Blanca d’Anjou. Aquest mateix fet és igualment perceptible en els models formals i les característiques estilístiques de les Verges atribuïdes al mestre Pero actualment disperses en diverses esglésies i museus portuguesos.

Una vegada acabada l’obra catalana, Pere de Bonneuil i altres escultors, degueren haver continuat amb altres comitents, en altres geografies peninsulars. La presència d’aquest taller, amb els seus característics aspectes formals i estilístics, estan també presents, segons allò que he pogut comprovar, a Morella (Església Arxiprestal), o a Palència (Catedral), on es distingeix, clarament, la presència dels mateixos valors estilístics i, inclús, de les mateixes iconografies. Malgrat, en un principi, no es poden atribuir totes aquestes obres a la mateixa mà, crec sigui possible atribuir-les al mateix taller, el qual en els seus inicis va ser liderat per un mestre que va continuar produint models que coneixia i que fou el responsable de les obres de major significat o expressivitat per al comitent.

Si fou Pere de Bonneuil l’escultor contractat per la reina Isabel o un deixeble seu amb el mateix nom, aquesta és una qüestió que encara no té una resposta adequada. A la manera d’hipòtesi, proposem un itinerari artístic per a aquest taller d’escultors que podria probablement haver-se iniciat a Bonneiul-sur-Marne (a la regió de París) amb l’escultor Pere, aquell que apareix en la documentació catalana fins el 1316 com a responsable del contracte de Santes Creus, i on degué haver format un taller amb diversos deixebles, per continuar la seva carrera per altres territoris al fil de noves comandes. Totes aquestes són evidentment qüestions que romanen obertes. 

Obres documentades

• Túmul de l’arquebisbe de Braga, D. Gonçalo Pereira (1334).
• Túmul de D. Vataça de Lascaris (1337).

Obres atribuïdes

Túmuls

• Túmul de la Infanta D. Isabel, ca. 1326.
• Túmul de la Reina Santa (taller), ca. 1326-1330.
• Túmul de Rui do Casal, ca. 1337-1340.
• Túmul de Domingos Joanes i Domingas Sabachais, 1341.

Imatges exemptes:

• Verge amb el Nen, (MNAA - inv. 984).
• Verge amb el Nen de l’església de Podentes, (MNMC - inv 4069; E24).
• Verge amb el Nen (fragmentada) - (MNMC - inv 3995; E 22).
• Verge amb el Nen (Capella del Fundador de la Catedral d’Evora).
• Verge amb el Nen de l’església matriu de Portunhos (ara a la capella del cementiri).
• Verge amb el Nen de la Capella dels Ferrers.
• Verge amb el Nen de l’església matriu de Cárquere.
• Verge de la O de la Seu Vella (MNMC - inv 645).
• Verge de la O (MNAA - inv 1086 Esc).
• Verge de la O (MNAA - inv 1090 Esc).
• Verge de la O (MNAA - inv 1887 Esc).
• Verge de la O (MNAA - inv 1087 Esc).
• Verge de la O de l’església matriu de Castelo de Moimenta da Beira.
• Verge de la O de la Capella de Sant Pere de Balsemão.
• Verge de la O (MRL – inv 645).
• Verge de la O de l’església de Sant Joan de Tarouca (MRL – inv 129).
• Verge de la O del Museu de la Catedral de Santiago de Compostel·la.
• Sant(a) màrtir (MNMC – inv 647 E19).
• Sant Jaume (MNMC - inv 644 (?)).
• Sant Jaume (MNAA – inv 992 Esc).
• Sant Pere (MNAA – inv 1061 Esc).
• Sant Pere (Capella del Fundador de la Seu d’Evora).
• Santa Clara (MNAA - inv 1077 Esc).
• Estàtua a cavall de la Capella dels Ferrerss (MNMC - inv 704 E3).
• Grupo de l’Anunciació de l’església de Santa Maria da Alcáçova de Montemor o Velho.

Retaules:

• Retaule de la Capella dels Ferrers (Oliveira do Hospital).
• Retaule de l’Anunciació de l’església de Samora Correia.

Altres obres:

• Apostolat del pòtic de la Catedral d’Evora.
• Font del claustre de l’antic monestir de Santa Clara la Vella a Coimbra (Centro interpretativo do Mosteiro de Sta. Clara, Coimbra, descoberta en les excavacions del 1992).
• Tres lleons (suports d’un sepulcre). Monestir de Santa Clara la Vella, descoberts en una excavació (Centro interpretativo do Mosteiro de Sta. Clara, Coimbra).