SANT JOAN, Pere de

Escultor, mestre d’obres

[Pierre de Saint-Jean]

Pere de Santjoan apareix per primera vegada en la documentació el 1396-1397, data en la que és designat mestre de la portada del Mirador de Mallorca, portalada sud de l’església de Sant Miquel, pel que sembla començada el 1389 per l’escultor mallorquí Pere Morey, les obres de la qual, després d’un període d’alentiment  o més aviat d’interrupció, es reprenen a partir de juny de 1393 amb l’arribada de dos escultors estrangers, Johan de Valencines i Rich Alamant (aquests identificats tradicionalment amb Jean de Valenciennes i Henri l’Allemand). La pèrdua dels documents comptables dels anys 1374 fins 1389 dificulten la confirmació de l’inici dels treballs però, com apunta Joan Domenge i Mesquida, les mencions que conté el llibre de comptes de 1389 mostren que en aquest moment la portada està als inicis de la seva construcció. La mort del mestre d’obres, Pere Morey, el 29 de gener de 1394 interromp brutalment els treballs i els canonges mallorquins intenten que Guillem Morey se’n faci càrrec, germà del difunt i tot just mestre d’obres de la catedral de Girona. Malauradament, els registres financers dels anys 1394 fins 1397 han desaparegut i no deixen aclarir la continuació d’aquests successos. Així doncs, a partir de 1396 la direcció dels treballs és confiada a l’escultor Pere de Santjoan.

Durant els anys 1396 i 1397, aquest últim rep una pensió anual de 12 lliures i realitza un dibuix de la portada amb visibles modificacions del projecte de Pere de Morey, perceptibles en l’alçat del gablet. Abans de la finalització dels treballs a la portada mallorquina i mentre l’obra es troba en una fase d’activitat intensa, Pere de Santjoan apareix com a mestre major de la catedral de Girona, el 2 de març de 1397, obra en la que serà reemplaçat per Guillaume Bofill a partir de 1404. L’artista continua residint un temps a Girona, on encara apareix documentat el 1405, però les properes mencions permeten entreveure que s’instal·la al Rosselló, potser a Elna o Perpinyà. El novembre de 1405, Pere de Santjoan és arquitecte a l’obra de Saint-Jean d’Elna, on intervé al cor. Alguns mesos més tard està documentat a Saint-Jacques de Perpinyà, el 6 de març de 1406 en motiu d’una visura d’un tabernacle realitzat pel pintor i escultor Jaume Brot. Després d’un llarg silenci documental, ja que cal esperar a 1410, s’incorpora per esculpir el cadirat del cor de la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Aquests treballs, realitzats sota el bisbe Galceran de Vilanova (1388-1414), son objecte de disputes, pel que l’artista marxa de la Seu d’Urgell cap a Barcelona. El retrobem en efecte el 1415 al servei del monestir de Sant Agustí el Vell amb el títol de magister monsonaria. Engega aquí una nova portada per a la capella de la Marededéu de la Pietat, al claustre avui destruït. La darrera cita de Pere de Santjoan remunta al 15 d’abril de 1431, quan rep 43 sous del capítol de la catedral de Barcelona per anar a Vilafranca de Conflent per tal d’assegurar que la pedra extreta d’aquesta cantera és adient per a la realització de fonts baptismals. Aquestes són finalment acabades per un escultor florentí el 1433, el que deixa creure que, en aquesta data, Pere de Santjoan ja era mort.

Algunes obres documentades permeten fer una temptativa d’identificació de l’estil de Pere de Santjoan i d’atribució de diverses obres. La seva activitat com escultor, primer a Mallorca i després a la Seu d’Urgell i Barcelona, és utilitzada per Marcel Durliat per analitzar la gènesi de l’estil de Guillem Sagrera. Gabriel Alomar reprèn aquesta hipòtesi i subratlla la importància del moment artístic de la portada del Mirador de Mallorca, amb el qual s’obre una nova etapa de la història de la escultura espanyola que tindrà el seu eco durant tot el segle XV. L’activitat, en aquesta darrera obra, de Pere de Santjoan, Jean de Valenciennes, Henri l’Allemand i el mallorquí Pere Morey trenca, en efecte, amb l’art català anterior. Per a Marcel Durliat, la recepció en la península Ibèrica del treball dels escultors septentrionals en la primera meitat del segle XV es va traduir en alguns trets de realisme en els rostres però es tractava d’obres de “qualitat mitjana que no es distingeixen de la producció comuna”. Les coses canvien a partir de les darreres dècades del segle XIV i de l’activitat de Pere de Santjoan.

Malgrat no estar datada amb precisió, la portada de Castelló d’Empúries, “darrera gran portada catalana amb estàtues”, ha d’ésser reubicada en aquest panorama artístic. Marcel Durliat atribueix, en un inici, la portada de Castelló d’Empúries a Pere de Santjoan per comparació amb la portada principal de l’església de Sant Miquel de Palma de Mallorca, apuntant les similituds en les proporcions, els drapejats i la caiguda dels plecs, en la forma de la cabellera amb ondulacions regulars i en la relativa malaptesa dels colls i els braços dels personatges. Les semblances son efectivament visibles entre les diferents obres, testimoniant una sensibilitat propera. L’atribució de les escultures de la portada de Castelló d’Empúries a Pere de Santjoan i la història de l’obra ha conduit a Pere Freixas Camps, després de Marcel Durliat, a situar la seva realització entre 1406 i 1410, és a dir, durant el buit documental que afecta l’artista picard, entre els treballs de Perpinyà i els de la catedral de la Seu d’Urgell. La hipòtesi reposa sobre arguments sòlids i sembla estar acceptada actualment.

A la catedral de Girona, un dels pilars porta una escultura d’un Gabriel de l’Anunciació, sostenint una filactèria que porta la inscripció “AVE MARIA GRA”; al costat oposat, un sant Jordi de factura més tardana sembla pertànyer a un període més avançat del segle XV. Aquí podem seguir raonablement la opinió de Joan Valero Molina, qui restitueix en el lloc del sant guerrer una representació antiga de la Verge. De fet, el Gabriel conservat d’aquest grup presenta trets estilístics prou propers a la producció documentada de Pere de Santjoan per poder incrementar el seu catàleg d’atribucions. L’autor destaca, per exemple, que el tractament del coll “ample i robust” constitueix una constant del treball de l’escultor. A Girona, fora de la catedral, Pere de Santjoan sembla haver treballat per l’hospital de Santa Caterina. Una Marededéu d’alabastre que fou descoberta el 1936 mostra en efecte prou clarament el seu estil: la posició força inclinada del coll, la forma ovalada del rostre neutre i sense expressió. És probablement la mateixa Marededéu que Marcel Durliat esmenta el 1963 per mostrar les similituds, efectivament sorprenents, amb una figura de santa que decora el gablet dret de la portada de Sant Miquel, a Palma de Mallorca. Els Apòstols que decoren els brancals de la portada de Santa Maria da Vitória de Batalha a Portugal s’inscriuen bastant clarament en la continuïtat de l’estil de Pere de Santjoan. Aquesta possible font catalana dels tallers d’escultura que treballen a Batalha ha d’estar relacionat amb els trets de la pròpia arquitectura.

• Portalada del Mirador de Sant Miquel de Palma de Mallorca 
• Portalada de Castelló d’Empúries (atr.) 
• Cadirat del cor de la catedral de la Seu d’Urgell 
• Portalada del claustre de Sant-Agustí el Vell de Barcelona (destruït)