CABESTANY, Mestre del Timpà de

Escultura. En un tant per cent molt elevat treballa amb marbres de diverses procedències (s’han identificat marbres procedents de La Montagnola, Saint Beat, Céret, etc.). En algunes ocasions s’ha apuntat la possibilitat que alguns dels marbres fossin d’origen romà i, per tant, reutilitzats. 

Nom amb el que s’ha identificat l’autoria d’un conjunt d’obres anònimes i disperses, datades durant la segona meitat del segle XII. Josep Gudiol identifica l’any 1944 un seguit de trets de caràcter estilístic comuns entre el timpà de Santa Maria de Cabestany (Rosselló) i el timpà i la llinda de Santa María d’Errondo (Navarra), i crea la nomenclatura de Mestre de Cabestany. A més a més, inclou dins aquest primer corpus el fris de la porta de Santa María de El Voló (Rosselló), un fragment de figura humana de Sant Pere de Rodes (Empúries), alguns capitells de l’interior de Sant Pere de Galligants (Girona), el sarcòfag del Martiri de Sant Serni de Sant Hilari d’Aude (Aude) y un capitell de l’església de Rius Menerbès (Lauragais).

Durant la segona meitat del segle XX es produeixen només atribucions que amplien el corpus d’escultura original: un capitell de Sant Esteve d’en Bas i l’escultura arquitectònica de la capçalera de Sant Papol (DURLIAT, 1952); un capitell de l’abadia de Sant’Antimo (JUNYENT 1962); una columna esculpida de San Giovanni in Suganna (PRESSOUYRE 1969); l’escultura fragmentària d’una porta de Santa Maria de Lagrassa (DURLIAT 1971); uns relleus esculpits conservats al castell de La Réole (GARDELLES 1976); l’escultura arquitectònica de la capçalera de l’església de la Asunción a Villaveta (SIMON 1979); dos capitells conservats al Musée Archeólogique de Narbona (CAMPS I LORÉS 1990); l’escultura de la porta del Monestir del Camp a Passà (PONSICH 1990); alguns capitells de l’església de Saint-Étienne a Vazille (BONNERY 1990); els capitells del claustre de la catedral de Prato (BURRINI 1994).

La proposta de Mestre del timpà de Cabestany ha estat presentada de manera recent amb la finalitat de revisar aquest ampli corpus d’obra, a partir dels paràmetres que distingeixen el timpà de Santa Maria de Cabestany, que presenta una composició narrativa molt particular dedicada a la Benedicció i Mort, Resurrecció i Assumpció de Maria (BARTOLOMÉ 2010).

Un dels trets distintius més importants d’aquest taller és el treball especialitzat en marbre, d’acord amb les pautes característiques dels sarcòfags romans dels segles III i IV. Especialment, es detecten unes analogies molt concretes pel que fa referència a la disposició de les escenes en el format d’un fris continu, i en l’estil i la tècnica del treball de les figures. L’ús del trepà i la combinació de l’alt i el baix relleu es poden establir en relació directa amb les constants dels sarcòfags romans cristians del primer quart del segle IV.

Un dels aspectes que més s’han debatut en relació a aquesta escultura és la seva filiació amb l’escultura contemporània del segle XII. Una llarga tradició historiogràfica ha establert el seu vincle amb els tallers de Saint-Sernin de Toulose i Saint-Pierre de Moissac (MORALEJO, 1982; CAMPS 1994 et alia). Tanmateix els denominadors comuns que s’estableixen entre les obres assenyalen un aprenentatge intens en les regles de l’escultura dels sarcòfags romans dels segles III i IV. Per això, les propostes més recents indiquen una relació directa amb la renovació de l’escultura toscana de principis de la segona meitat del segle XII, i en concret amb els aprenentatges del Mestre Guilielmus, autor del púlpit de la catedral de Santa Maria de Pisa entre els anys 1158 i 1161 (GANDOLFO 2006; BARTOLOMÉ 2010). 

• Capitell de Daniel a la fossa dels lleons, Sant’Antimo (Siena)
• Columna amb la Infància de Jesús, San Giovanni in Sugana (Florència)
• Escultura arquitectònica de l’abadia de Sant Papol (Lauragués)
• Sarcòfag del Martiri de Sant Serni, Sant Hilari d’Aude (Carcassona)
• Escultura arquitectònica de Santa Maria de Rius Menerbés (Menerbés)
• Escultura arquitectònica de l’abadia de Santa Maria de Lagrassa (Carcassona)
• Timpà de la Benedicció i Mort, Resurrecció i Ascensió de Maria, Santa Maria de Cabestany (Rosselló)
• Fris de la Infància de Jesús, Santa Maria d’El Voló (Rosselló)
• Portada de la Vida, Passió i Resurrecció de Jesús, Sant Pere de Rodes (Empúries)
• Timpà de les Tres temptacions de Jesús al desert i llinda amb àngels, Santa María de Errondo (Navarra) 

Text: Laura Bartolomé Roviras