PEDRET, Mestre de

Fresc, amb parts realitzades a la pintura a la calç, amb retocs al tremp. Ús de pigments inorgànics locals com l’arenita per al blau, la goethita per al groc, i l’hematites per al vermell.

Nom amb el qual es coneix un pintor/o taller actiu als Pirineus entre la fi del segle XI e inicis del segle XII. Es tracta d’un taller local itinerant, caracteritzat per un llenguatge figuratiu encara hereu de l’il·lusionisme tardo-antic i bizantí, el qual es fonamenta en les tradicions pictòriques del Mediterrani. Bon coneixedor de la tradició artístico-cultural de la Catalunya de l’abat Oliba, renova el seu repertori incorporant les novetats de l’art de la Reforma Gregoriana. A més de construir els rostres a partir de la tècnica bizantina dels tres cercles, i de certa recerca de la tridimensionalitat  en cossos i espais, es distingeix per la representació dels arcàngels-advocats Gabriel i Miquel, amb les estendards i les cartel·les amb “PETICIUS” i “POSTULATIUS”.  El seu terme post quem vindria donat per la representació de Llúcia de Pallars a l’absis de Sant Pere de Burgal, esposa de Artau I de Pallars, que es fa càrrec del govern del comtat a la mort del seu marit, entre 1081 i 1090. El terme ante quem el dona la consagració de la catedral de Sant Lizier de Couserans l’any 1117. En l’actualitat el seu nom es considera una convenció historiogràfica, ja que les seves obre més importants i potser antigues són Santa Maria d’Àneu (post. 1087-1088) i Sant Pere de Burgal  (post. 1095) i per tant hauria es podria també anomenar “Mestre d’Àneu-Burgal”. Pel que fa al seu perfil, l’arrel gregoriana i eclesiològica dels seus programes iconogràfics han suggerit que es tracti d’un clericus vagante i, per tant, d’un pintor ecclesiasticus.

A partir de les comparacions establertes per Ch. R.Post (1930) entre Pedret i Galliano, Josep Gudiol  el va considerar “un equipo de pintores itinerantes íntimamente relacionado con los fresquistas que, a lo largo del siglo XI, revitalizan en el Norte de Italia las fórmulas bizantines” (1980: 26-27). Aquest perfil de pintor itinerant llombard va ser desenvolupat per  Geza de Francovich, J. Ainaud, A. Grabar, B. Al-Hamdani, J. Yarza, E. Carbonell, J. Ottaway, E. Alfani i M. Pagès. Tanmateix, recentment  M. Guardia, C. Mancho (2009) i M. Castiñeiras (2009, 2010) han volgut reivindicar una relació més estreta del seu repertori con la pintura romana i de l’Itàlia meridional, tot seguint les intuïcions de J. Pijoan (1907), D. Miller, Ch. L. Kuhn, E. W. Anthony. A més tant la seva tècnica com la seva paleta pictòrica certifiquen un bon coneixement del recursos locals. 

• Absis de Santa Maria d’Àneu (MNAC)
• Absis de Sant Pere de Burgal (MNAC)
• Absis de Sant Quirze de Pedret (MNAC, Museu Comarcal i Diocesà de Solsona)
• Absis de Sant Pere d’Àger (MNAC, Museu de Lleida Diocesà i Comarcal)
• Absis de Sant Liziers de Couserans