RIBAGORÇA, Taller de la

Pintura al tremp, guix recobert de làmina d’estany i colradura

Taller de la Ribagorça, de Roda d’Isàvena o Escola de Lleida són tres de les denominacions emprades per a referir-nos a un conjunt d’obres d’art sacre, la majoria de les quals són frontals d’altar, que procedeixen de diverses esglésies de la zona de la Ribagorça (actualment dividida entre les administracions d’Aragó i Catalunya). Durant la segona meitat del segle XIII, aquestes esglésies es trobaven sota la jurisdicció episcopal de la Seu d’Urgell i de la catedral de Lleida.

A banda de compartir la tècnica (guix recobert de làmina d’estany i colradura), les peces presenten altres característiques comunes com són la presència d’uns mateixos elements ornamentals, motius iconogràfics similars i clares relacions formals. A nivell estilístic caldria incloure aquest grup dins de l’ambient del romànic tardà amb mostres d’influència bizantina i amb alguns trets que anuncien l’arribada del gòtic lineal.

No existeix unanimitat sobre l’inventari de les peces que cal incloure en el taller ni sobre la denominació que cal atorgar al grup: aquesta varia en funció de si amb ella fem referència al centre productor o a l’àrea de procedència. Donat els coneixements que tenim, la denominació basada en la zona d’origen, la Ribagorça, seria probablement la més adequada. Igualment resulta més precís referir-nos-hi com a taller (amb un mestre al capdavant i que es desenvolupa en un lloc físic concret) més que no pas com a escola (que pressuposa una activitat amb trets comuns que pot tenir continuadors en èpoques i indrets allunyats). La uniformitat de les peces i la proximitat geogràfica permetrien intuir la hipotètica presència d’un obrador assentat a la zona, potser a l’ombra de l’ex-catedral de Roda d’Isàvena, que fou seu episcopal fins a la conquesta de Lleida l’any 1149.

La peça més representativa d’aquest taller, el frontal de Gia, compta amb una signatura al bisell inferior del marc que ens descobreix un mestre anomenat Iohannes: “IOħS PINTOR ME FECIT”. És interessant assenyalar la presència de la fórmula pintor, ja romànica, enlloc de la llatina pictor. Estudis recents (PAGÉS 2011) apunten que la mateixa inscripció es podria haver trobat al frontal de Cardet.

El debat historiogràfic s’ha centrat, en especial, entorn la cronologia de la producció del grup, situada majoritàriament a la segona meitat del segle xiii (per exemple Cook-Gudiol 1980) i que alguns allarguen fins a principis del XIV (com COOK 1929). També s’ha fet especial èmfasi sobre quines obres formarien part del taller: les primeres propostes, realitzades per Gudiol 1928 o Cook 1929, han estat continuades per altres autors sumant-hi, sovint, altres peces. Igualment s’han realitzat diverses aportacions sobre la ubicació del centre productor, tot i que majoritàriament s’ha optat per Roda d’Isàvena (que cumplí funcions catedralícies fins la conquesta de Lleida) o Lleida (que durant el segle XII passà a ser seu del bisbat, en detriment de Roda) (GUDIOL 1931-1933, AINAUD 1965 o CARBONELL et al. 1997). Pel que fa a l’anàlisi formal, una de les darreres aportacions (MELERO 2005), relacionà els frontals d’altar amb les pintures murals de la Santa Cena (MEV) de Santa Maria de la Seu d’Urgell.

Deixant-ne de banda altres que s’hi han relacionat esporàdicament, com a obres clares del taller caldria assenyalar:

• Frontal de Gia (MNAC)
• Frontal de Boí (MNAC)
• Frontal de Rigatell (MNAC)
• Frontal de Cardet (MNAC)
• Frontal de Tresserra (Museu de Lleida Diocesà i Comarcal)
• Frontals procedents de Taüll (MNAC i MEV)
• Creu de procedència desconeguda (MNAC)