Els Tractats medievals de tecnologia artística

Testimonis

• Compositiones ad tigenda, s. VIII
• Mappae clavicula, s. IX
• Compostiones-Mappae clavicula (Madrid, BN, Ms. 19, Ripoll) Montecassino, s. XI/ Ripoll?, primera meitat del segle XII
• Heraclio, De coloribus et artibus romanorum, s. X-XIII
• Teòfil, Schedula diversarum artium, s. XII
• Petrus de Sancto Audemaro, De coloribus faciendis, s. XIII-XIV
• De arte illuminandi, s. XIV
• Cennino Cennini, Il libro dell’arte, 1390
• Alcherius, De coloribus diversis modis, s. XIV
• Liber de coloribus illuminatorum sive pictorum, s. XV
• Compilación de Jean Le Bègue, s. XV
• Liber diversarum arcium o manuscrito de Montpellier, 1430

Activitat i consideració social

La compilació Compositiones ad tingenda del segle VIII és el receptari més antic que es conserva i inaugura a l’Occident l’elaboració d’aquests textos de tecnologia artística. El contingut d’aquesta compilació de receptes està enfocat principalment cap a les arts sumptuàries: orfebreria, vidre, mosaics, daurat, escriptura en or i plata, tintura de pells i teles, així com la preparació de diverses matèries primes (aliatges, soldadures, pigments artificials, esmalt, vidre, niello, vernissos o imitació de perles i pedres precioses). Presenta un contingut ben similar un altre receptari conegut com Mappae clavicula, que devia circular ja des del segle IX. La gran semblança entre els contingut d’ambdós receptaris indica que formen part d’un conjunt concret de compilacions alt-medievals de tecnologia artística. Les claus per entendre les causes de la sobtada compilació, còpia i difusió dels tractats del grup Compositiones-Mappae clavícula són, en primer lloc, un sentiment de pèrdua de coneixements tècnics a l’Europa occidental, especialment relacionat amb les arts sumptuàries i la fabricació d’objectes de luxe; i, en segon lloc, la necessitat de reviure precisament aquestes arts a través de la sistematització dels coneixements tècnics en forma de col·leccions de receptes. Les fonts d’inspiració per a recuperar aquests coneixements perduts o oblidats foren la mirada vers l’antic esplendor romà i la comparació amb les tècniques de l’art majestuóss i luxós de Bizanci. D’aquesta manera, la compilació dels tractats de tecnologia artística s’inicia a Occident al llarg del segles VIII- XIX, geogràficament, la seva producció està situada en la zona compresa entre el nord-est de França, el sud d’Alemanya i el centre i nord d’Itàlia i la seva còpia es duu a terme en els scriptoria monàstics, en la majoria dels casos relacionats amb l’ordre benedictina. Actualment, a les biblioteques espanyoles només es coneix un manuscrit que conté un receptari de tecnologia artística del grup Compositiones-Mappae clavicula. Es tracta del ms 19 de la Biblioteca Nacional de Madrid, un manuscrit miscel·lani organitzat (un computus, gran part del seu contingut recull diversos tractats orientats al càlcul de la data de la Pàsqua cristiana), escrit en lletra minúscula carolina i data a la primera meitat del segle XII. Les receptes ocupen els darrers folis i només es conserven 90, donat que el manuscrit acaba de manera abrupta, a causa dels danys i la pèrdua dels últims folis. El manuscrit no proporciona dades definitives per datar-lo i localitzar-lo de manera inequívoca. Actualment, les hipòtesis més difoses li atribueixen un origen català (dels scriptoria  del monestir de Santa Maria de Ripoll o de la Catedral de Girona), o bé, un origen italià. Allò que sí sembla cert és que el seu origen fos un manuscrit del monestir de Montecassino en lletra beneventana. No obstant, és possible que algunes receptes fossin millorades a Catalunya, en el monestir de Santa Maria de Ripoll, en el sí de la pràctica pictòrica de la pintura sobre taula del taller d’aquesta abadia, com sembla deduir-se de la fórmula de la deuratio facilis (f. 201r) o dels petala de stagno (f. 203r). De fet, aquesta tècnica –la colradura sobre plaques d’estany- s’utilitza, de manera sistemàtica, en els frontals catalans del segles XII i XIII. Dos tractats que s’inclouen dins d’aquest marc cronològic i conceptual però que no guarden estreta relació amb el grup Compositiones-Mappe clavícula requereixen una menció especial: es tracta dels anomenats Tractat d’Heracli (o De coloribus et artibus romanorum) i el Tractat de Teòfil (Schedula diversarum artium). El primer d’aquests tractats consta de tres llibres: els dos primers en vers, escrits entorn al segle X i d’origen italià; i el darrer en prosa del segle XIII i probablement d’origen francès. No es coneix ni el seu autor (a part del nom Haraclius) ni quan ni on es formà aquesta compilació de receptes. Tanmateix, convé senyalar que aquest text és el que millor transmet aquesta idea de la pèrdua de coneixements tècnics relacionats amb les arts sumptuàries en recordar el seu autor l’antic esplendor romà. L’Schedula diversarum artium del monjo Teòfil és probablement el tractat medieval millor organitzat amb una consistència interna que el converteix en una referència històrica essencial. És així pel fet que tant l’organització de les prescripcions tècniques en els tres llibres (pintura, vidre, metall i tècniques decoratives afins), amb pròlegs que precedeixen a cada un d’ells, així com les abundants referències iconogràfiques denoten, precisament, el treball d’un compilador i editor, qui donà forma de tot plegat en un manual pràctic. No obstant, convé mencionar que, probablement, la funció principal del tractat era la de servir com a text-guia per als abats i els bisbes per a controlar les activitats dels tallers monàstics i portar a terme les empreses artístiques, així com un manual per oferir una formació teòrica i pràctica essencial per a preparar als seus futurs successors.

En un segon grup es poden reunir de manera general els receptaris elaborats al voltant d’una tècnica artística concreta (com, per exemple, la pintura o la il·luminació dels manuscrits) i que, a més,, reflecteixen una pràctica artística coetània, filtrada a través de la pròpia experiència del seu autor. Aquest tipus de receptaris comencen a aparèixer a partir del segle XIII, malgrat el seu punt àlgid se situa al llarg dels segles XIV-XV. La seva elaboració es pot considerar una conseqüència directa de la laïcització de la cultura i de l’especialització i organització professional dels artistes. Molts d’aquests receptaris ja no són anònims perquè el nom del mestre serveix per conferir autoritat a l’obra (Alcherius, magister Petrus, Cennino Cennini, etc.). A més, l’enunciat d’aquestes receptes es va depurant, poc a poc, de noms antics o d’origen greco-bizantí i va recollint, cada vegada més, la terminologia artesanal coetània. En definitiva, ens trobem davant de manuals de taller, on el mestre deixa escrits diversos procediments tècnics provats i experimentats per ell mateix, oferint una guia pràctica i un text instructiu per als seus deixebles. Entre aquests tractats convé assenyalar el Liber de coloribus illuminatorum sive pictorum, un receptari del segle XV compilat probablement a França; el De arte illuminandi del segle XIV que recull la tècnica de la il·luminació dels manuscrits en el sud d’Itàlia; la compilació de Jean Le begue realitzada durant anys i compilada pels volts de 1431 amb receptes sobre tècniques pictòriques i d’il·luminació de manuscrits de fonts sobretot nord-europees, acompanyades amb un glosari de sinònims per a facilitar la consulta. Probablement, els tractats de Cennino Cennini i el manuscrit de Montpeller són els textos més amplis i sistemàtics sobre les tècniques pictòriques a finals del segle XIV i a la primera meitat del segle XV respectivament. Cenino Cennini escriu el seu Il Libro del arte pels volts de 1390 i ofereix llargues i detallades descripcions sobre tècniques de dibuix, pigments, pinzells, mitjans, pintura a l’oli, pintura mural al fresc i en sec, preparació de panells, guix, adhesius, daurats, disseny tèxtil, vernissos, preparació de pergamí, il·luminació, treball sobre teles, vidre, mosaic i altres materials, a finals de l’Edat mitjana i principis del Renaixement. El Liber diversarum arcium o manuscrit de Montpeller és anònim, data aproximadament del 1430 i fou escrit en llatí, a Venècia o al seu entorn. És un tractat molt extens amb unes 580 prescripcions tècniques agrupades en quatre seccions (o llibres) i dedicades, principalment, a les tècniques pictòriques (preparació i barreja de pigments i aglutinants, vernissos, suports, dibuix, pintura al tremp, pintura a l’oli, pintura mural, pintura sobre vidre i ceràmica, així com altres tècniques decoratives auxiliars). 

Stefanos Kroustallis