SIGNES LAPIDARIS

Definició

El signes lapidaris apareixen ja a l’Antiguitat (BEGG 2004) amb els mateixos matisos que a l’edat mitjana. El seu ús es manté encara a Bizanci al segle VI, però després desapareixeran per tornar a sorgir a començaments del segle XI i difondre’s fins a l’època moderna.

Quan es vol escometre el tema de les “marques de picapedrer” primer cal tenir en compte el problema de la terminologia (VAN BELLE 1983). Hi ha una quantitat important de signes gravats o pintats sobre les pedres de les construccions medievals, els quals poden agrupar-se en diverses categories, totes estudiades per la gliptografia. En aquest sentit, seria més adient utilitzar els termes “signes lapidaris” en lloc de “marques de picapedrer”, ja que aquests signes no només van ser utilitzats per picapedrers i altres especialistes de la pedra per remunerar la feina, sinó que també van tenir altres usos. L’exemple dels signes de la capella de Sant Josep de la Seu de Manresa, relacionats amb el gremi dels sabaters, és una prova fefaent d’aquest tipus de problema (FRAGO I PÉREZ 1987).

Si deixem de banda els signes no vinculats amb el treball dels obrers de la pedra ( és a dir, graffitis, creus de consagració, inscripcions de diferents tipus), podem afirmar l’existència de dos tipologies principals de signes que són, d’una banda, signes que permeten col·locar la pedra en una posició determinada o en un lloc precís dins de la construcció i, de l’altra, signes que permeten vincular el treball amb el seu respectiu autor (persona o equip).

FORMA I EMPLAÇAMENT

Aquests signes poden ser tallats, gravats, dibuixats (amb carbó o guix, per exemple), i fins i tot els signes tallats poden ser pintats. Per motius de conservació i probablement d’ús, entre els signes conservats a l’edat mitjana els més freqüents són aquells que van ser “tallats” als carreus. Normalment es troben al parament, tot i que també poden trobar-se en altres cares dels carreus. De fet, acostumen a trobar-se en determinades pedres de l’edifici, i a vegades apareixen en un lloc molt específic (cúpula, dovelles, portada...). No trobem casos en el que totes les pedres presentin una única marca, però si exemples en els que totes en tinguin una (murs de la torre de Saint-Laurent del Palau dels Papes a Avinyó (ESQUIEU et al., 2007).

Les formes del signes es divideixen en diverses categories, a vegades relaciones amb la seva funció, que són: lletres, signes geomètrics, signes figuratius (sovint una eina vinculada amb la talla de pedra) nombres romans (generalment emprats per situar una pedra dins d’una sèrie), marques dobles (dos tipus de marques en una mateixa pedra), i finalment, un nom complet, sovint seguit de la inscripció “me fecit”.

ÚS I SIGNIFICAT

Es conserven diversos tipus de signes lapidaris. A partir de les seves funcions podem establir diverses categories:

1. Les marques de col·locació (marques de pose) es troben una de les cares de la pedra per indicar respectivament el llit (lit de pose), el sobrellit (lit d’attente) o una cara lateral. Permet, en altres coses, la col·locació en una posició vertical o horitzontal.  
2. Les marques d’unió, que permeten acoblar dos blocs tallats per anar junts. Per exemple, les dovelles d’un arc poder presentar aquest tipus de marques. Podem fer esment, per exemple, als arcs de la tribuna de la girola de la catedral de Santiago (finals dels segle XI) (ALEXANDER, MARTIN 2014) i a les dovelles de Santa Fe de Conques. 
3. Les marques d’ubicació, una mica diferents a les d’unió, permeten col·locar una escultura en un lloc determinat. Es van difondre especialment en el període gòtic, quan es multiplicà la decoració escultòrica de les façanes i l’estandardització de les façanes. El cas de la catedral de Reims és un exemple molt interessant, atès que a les estàtues van ser utilitzats diversos sistemes de signes d’ubicació (HARMANN-MACLEAN y SCHÜSSLER, 1993).
4. Les marques de mòduls apareixen sobretot a partir del segle XIV per distingir una sèrie de blocs amb una mida que correspon a un carreu de l’aparell.

A part d’aquestes marques funcionals, trobem tota una sèrie de signes amb una funció que no ha estat determinada amb certesa. Malgrat tot, la historiografia ha suggerit que aquests “signes” eren freqüentment utilitzats per identificar els carreus tallats per un picapedrer, per tal de que aquests poguessin cobrar la seva feina. Eugène Viollet-le-Duc va ser el primer que va proposar aquesta idea; en el seu Dictionnaire raisonné de l’architecture française (1854-1868, VI, p. 454-455) proposà que els picapedrers eren remunerats per jornades, sinó a partir del seu treball. Aquesta hipòtesi ofereix diversos problemes, com el fet de que els signes només apareixen en algunes pedres dels edificis. Evidentment, podem pensar que un signe només és vàlid per una sèrie determinada de peces. Però si la funció proposada per Viollet-le-Duc és l’encertada, per què no van utilitzar un sistema de marcació més senzill i efímer, es a dir, dibuixar o pintar el signe en lloc de gravar-lo? A més, a vegades la gran diversitat de marques que hom pot trobar en alguns edificis ens impedeix relacionar-les amb individus (483 marques diferents a la torre del poble de (CHAPELOT, 1994)). Altres hipòtesis serien: considerar aquestes marques com un reconeixement de l’estatus d’alguns picapedrers; com a marques de control; o bé com a lots de pedres.

Òbviament no podem generalitzar i és necessari  distingir en funció del període, regió i obra. Cada lloc suposa un mode diferent de treballar. Per exemple, a l’arquitectura religiosa de la Provença romànica els signes lapidaris es relacionen amb personalitats d’escultors, que poden seguir-se d’una església a l’altra. En canvi, a vegades aquests signes només apareixen en una part molt definida de l’edifici (segment de volta, cúpula, arcs, etc) i poden interpretar-se amb la presència d’un equip de picapedrers especialitzats, encarregats de construir una part important de l’edifici, o com un tipus de signatura col·locada en un espai privilegiat del monument (Y. ESQUIEU et al., 2007). D’altra banda, cal recordar que un signe pot ser tant individual com col·lectiu (un equip). Alguns signes són molt freqüents, com la “A”, que es troba en totes les regions i èpoques, encara que la onomàstica revela que els noms que comencen amb aquesta lletra són molt més escassos que els que comencen amb una “R” o una “P” (Y. ESQUIEU 1992).

En definitiva, aquest ventall d’usos en un mateix edifici és un prova de la complexitat de la interpretació dels signes lapidaris, tal i com Lei Huang ha demostrat recentment en el seu estudi de les marques de l’abadia de Santa Fe de Conques.