COMA, Mateu de

Arquitectura

[Magister Mateus, operarius sedis ilerdensis]

Una part de la historiografia reconeix en Mateu de Coma el tercer mestre d’obres de La Seu Vella de Lleida en el període comprès entre el 1264 i el mestratge de Berenguer de Penafreta (Veure DE PENAFRETA, Berenguer). El document que es fa ressò de la seva relació amb la catedral es data l’any 1264. Es tracta d’un instrument de donació per mitjà del qual Mateu, amb el vist i plau del bisbe de Lleida, Guillem de Montcada, cedeix a Jaume de Claravalls i als seus descendents les cases de la Almoina.

A Mateu de Coma s’ha atribuït la direcció de les obres de la catedral (ALONSO, 1983; FITÉ, 1991; TERÉS, 1991). Aquesta adscripció professional podria derivar-se de la seva presumpta relació amb el llinatge de Pere de Coma (Veure DE COMA, Pere i DE COMA, Berenguer). Aquest darrer es documenta per primera vegada en un contracte datat del 1193 i per via del qual lliura els seus serveis al bisbe de Lleida, Gombau de Camporrells, i al capítol de la seu, responsables de la promoció del nou edifici. El seu nom figura també en la làpida commemorativa de la cerimònia de col·locació de la primera pedra del temple, de la qual es conserva una còpia actualment en el mur nord del presbiteri de la catedral. Pere de Coma serà considerat el responsable de la traça de l’edifici i, segons alguns autors, serà succeït en el mestratge de les obres per Berenguer de Coma (LLADONOSA, 1970; ALONSO, 1976; FITÉ, 1991; TERÉS, 1991).  Mateu de Coma podria ser, així, propparent d’ambdós i descendent d’una nissaga integrada per mestres d’obres i altres personalitats estretament vinculades amb els oficis de la construcció que participen en diverses empreses constructives per terres lleidatanes en la primera meitat del segle XIII (ALONSO, 1983).

Tanmateix, en el document de donació esmentat anteriorment, la menció al donant referencia la seva condició d’operarius. Així, en tant que obrer catedralici les atribucions de Mateu de Coma podien incloure la gestió financera de les fites constructives (DURAN, 2005-2006) i, per tant, l’administració de les rendes de la fàbrica. A més, a la dignitat de l’operarius concernia distribuir i encara supervisar les tasques de les persones escollides pel capítol per prestar serveis a la catedral i, en conseqüència, era responsable immediat de tot el personal seglar en l’acompliment de les seves pròpies obligacions. És en aquest sentit que s’ha d’entendre una de les disposicions contingudes en el document esmentat i on s’indica a Jaume de Claravalls que les cases de la Almoina li són cedides a condició que les millori, tot i vetllant per la seva conservació a coneixement del Degà i del Mestre d’obres de la Seu Vella (magistri operis). El document no permet aclarir si aquesta referència al mestre d’obres al·ludeix el propi Mateu de Coma o una personalitat diferent. En qualsevol cas, sembla plausible podria esdevenir un cas assimilable al de Raimon Lambard a la Seu d’Urgell, a qui s’encomana el tancament dels murs i de set voltes de la catedral urgellenca en qualitat de “lambard”, rebent alhora àmplies atribucions en la gestió econòmica de l’edificació en la seva condició d’“obrer de l’església” (BARRAL, 2003) (Veure LAMBARD, Ramon).