COMA, Berenguer de

Arquitectura

[Berengario de Cumba]

Tradicionalment, ha estat considerat el segon mestre d’obra de la Seu Vella de Lleida entre el 1222 i mitjans del segle XIII, després del mestratge de Pere de Coma (Veure DE COMA, Pere). El seu nom apareix citat únicament en un document de donació datat l’1 de març del 1222. Aquest instrument registra la cessió per part de Berenguer Obició, -operarius de la catedral-, a favor de Berenguer de Coma i dels seus descendents d’una staticum domorum (un lloc de cases) que abans havia pertangut a Pere de Coma, el primer mestre encarregat de la direcció de les obres de la seu.

Malgrat no existeix constància documental de la successió de Pere de Coma per part del susdit Berenguer en el mestratge de les obres de la catedral, una part de la historiografia funda aquesta hipòtesi en una sèrie d’indicis més o menys fefaents. En el mur septentrional del presbiteri de la Seu Vella es conserva una còpia de la làpida original on es commemorava per mitjà d’una inscripció la cerimònia de col·locació de la primera pedra de la fàbrica (Veure DE COMA, Pere). Aquesta referia Pere de Coma com a fabricator i el context suggereix es tractaria de la persona a càrrec de la direcció dels treballs de la construcció (BANGO, 1991). Es coneix que aquest tenia una casa vora els murs de la Suda, en l’anomenada Costa de Sant Joan, la qual va entregar al capítol en lliurar-se al servei de l’Obra de la seu el 1193. A més, la documentació permet situar en aquest mateix emplaçament a tot un conjunt d’individus amb el cognom Coma o Çacoma (LLADONOSA, 1970). Així, per bé que, l’únic document que vincula a Pere de Coma amb els oficis de la construcció és el contracte datat el 1193, a partir del seu cognom la historiografia ha deduït un llinatge de mestres d’obra i picapedrers actiu en terres lleidatanes en la primera meitat del segle XIII. A la mateixa dinastia s’ha atribuït, per exemple, la construcció de les esglésies de Sant Llorenç, Sant Joan de Platea, Sant Andreu, Gardeny i la reconstrucció de la Suda (ALONSO, 1976). Alguns autors van encara més enllà intentant col·locar geogràficament l’origen de la nissaga en la regió llombarda de Como, considerant el cognom com un gentilici antroponimitzat, i per tal de justificar l’adscripció italiana d’una part de la decoració escultòrica de la Seu Vella (RÀFOLS, 1951; LACOSTE, 1979). Tot plegat, feu suposar que la staticum domorum rebuda per Berenguer de Coma hauria d’identificar-se amb un obrador amb la corresponent habitació que, en un primer moment, estaria a càrrec de Pere de Coma i que, amb la seva mort, seria heretat pels seus descendents.

El silenci documental sobre la figura de Pere de Coma després de la seva menció en la làpida commemorativa del 1203, ha suscitat la idea que ja devia ser mort pels volts del 1220 (LLADONOSA, 1970). Inclús, una variant de dita teoria proposa, sense aportar cap fonament documental, que el mestre devia ser mort abans del 1222, -en el moment de la donació de la staticum domorum-, però no amb anterioritat al 1220 (SERRATE, 1973).

Certament, entre principis del segle XIII i les darreres dècades de la mateixa centúria, el projecte constructiu de la catedral sembla concebut i desenvolupat, tipològicament, amb una certa homogeneïtat. Aquesta unitat contribuiria a legitimar la seva atribució a una mateixa família. No obstant, allò que es pot verificar documentalment és el fet que, entre la intervenció de Pere de Coma i l’any 1278 (data de la consagració), la documentació no fa explícitament encarregat de les obres de la fàbrica de la Seu Vella a cap altre mestre que Pere de Penafreta (Veure DE PENAFRETA, Pere). En qualsevol cas, i sobre la base de la recepció de la staticum domorum, -el presumpte obrador de la Costa de Sant Joan-, per part de Berenguer de Coma de mans del canonge administrador de les obres de la catedral i amb el vist i plau de Berenguer d’Erill, el bisbe de Lleida, el primer ha estat considerat no només propparent de Pere de Coma (ALONSO, 1976; LLADONOSA, 1970; FITÉ, 1991; TERÉS, 1991), sinó també mestre d’obres de la catedral i responsable de la construcció dels portals del Castell del Rei, i de la façana septentrional, el portal del “Lavacrum” i el claustre nord (desaparegut) de la seu, així com del remat dels absis i el tancament de les voltes laterals (ALONSO, 1976).

Obres atribuïdes

• Portals del Castell del Rei- Suda.
• Façana nord de la Seu Vella de Lleida.
• Portal del “Lavacrum” de la Seu Vella de Lleida.
• Absis de la Seu Vella de Lleida.
• Voltes laterals de la Seu Vella de Lleida.
• Claustre nord de la Seu Vella de Lleida, -desaparegut-.